Té un toc parisenc, gairebé malenconiós, però és al cor del barri de Sant Pere, on queda gairebé amagada. Conserva encara una porxada medieval, just on comença el carrer del Portal Nou, encara que la majoria dels edificis són dels segles XVIII i XIX, quan el barri bullia en plena edat daurada del tèxtil català. Ara, pavimentada amb modernes llambordes, està envoltada de comerços i de restaurants autèntics on prendre un menú dels de tota la vida.

Flanquejada per unes restes de la muralla romana de Barcelona, de la qual fins i tot encara es conserva una torre circular, la plaça dels Traginers al·ludeix al passat medieval del barri del Regomir: allà on començaven les comunicacions amb la ciutat. Ja no s’hi traginen mercaderies, però la plaça continua ben viva i és el punt de trobada de músics i pintors locals que donen a l’indret un aire bohemi encantador. 

A tocar de la plaça de Sarrià, la plaça major del barri, es troba aquesta placeta petita i silenciosa, inaugurada el 1963. Just al costat, hi ha l’església de Sant Vicenç, un temple neoclàssic que conserva un retaule barroc dedicat a la Mare de Déu del Roser. La placeta, recollida i arbrada, és un espai freqüentat per la mainada perquè no hi entren cotxes, però també té racons deliciosos per gaudir de l’ombra i de la lectura, i bones terrasses per fer-hi un vermut.

Aquesta preciosa plaça porticada és de mitjan segle XIX, quan l’Ajuntament de Sant Andreu la va projectar per ubicar-hi el mercat. Fins ben entrat el segle XX, quan es va aixecar l’actual cobertura metàl·lica del Mercat de Sant Andreu, era punt de trobada de pagesos i venedors ambulants. Avui dia, la plaça continua sent un lloc valorat: manté el seu caràcter de poble, comercial i dinàmic, amb bars i botigues als baixos porticats.

Antigament, a la plaça d’Osca hi havia el bulliciós mercat del barri de Sants. Segurament per això manté el seu esperit popular i dinàmic: és un reducte de barri intensament estimat pels veïns. La plaça, tancada al trànsit i arbrada, està envoltada de bars de tota mena. Les seves terrasses són un reclam de primera a l’hora del vermut i als capvespres de l’estiu, quan corre la fresca.

Qui aterra a la plaça de la Concòrdia de seguida s’adona que les Corts abans era un poble, i que la plaça era el seu centre. Tancada al trànsit, està envoltada d’edificis vuit i noucentistes i encara manté comerços d’època, com una farmàcia i una pastisseria. La joia de l’enclavament és el palauet modernista de Can Deu, actualment un centre cívic amb un fantàstic pati interior enjardinat.

Si no fos perquè cap tanca n’impedeix l’accés, qualsevol pensaria que la plaça de Sant Gaietà és un pati privat. És minúscula, pavimentada amb rajola vermella i envoltada de flors, amb una preciosa buguenvíl·lia, i fa privilegiats els veïns que viuen en alguna de les deu casetes que l’envolten. Coneguda com “el raconet”, és un espai romàntic i molt amagat com n’hi ha pocs a Barcelona.

La rebatejada recentment com “plaça de la Vila de Gràcia” ha tingut diversos noms al llarg de la seva història, i molts veïns encara l’anomenen “plaça d’Orient”. Al bell mig s’hi alça la torre del rellotge, de 33 metres, coronada per una campana coneguda com “la Marieta”, que encara repica. Envoltada de bars, restaurants i botigues, és un punt de trobada dels veïns sempre ple de vida.

Durant el segle XVI, el centre urbà de la vila d’Horta va créixer al voltant d’aquesta plaça. Al principi del segle XX, quan Horta es va annexionar a Barcelona, la gran ciutat va regalar a Horta una rèplica exacta de la Font de Canaletes, que encara avui raja aigua a la plaça de les Santes Creus. L’espai és un petit paradís, ple d’ombres sota els arbres i envoltat de cases baixes.

A la plaça de Prim del Poblenou hi ha les cases més antigues d’aquest barri de passat mariner, on antigament vivien els pescadors. És un espai senzill i encantador: tres bellaombres, una font i un únic restaurant que, per descomptat, fa cuina marinera. Els voltants són també imprescindibles, amb casetes blanques baixes i carrers tranquils. Un reducte de quietud integrat al mig de la ciutat.

Edificada a finals del segle XIX, la plaça de Masadas, al cor de la Sagrera, és una de les poques places porxades que queden a la ciutat. Durant bona part del segle passat, hi va haver un mercat cobert que a principis dels anys noranta es va desmuntar: la plaça es va reobrir a la gent, fins avui. A més, cada primer diumenge de mes s'hi fa un mercadet de joguines antigues que és tot un espectacle.

Com una supervivent, l’església de Santa Anna, del segle XII, es manté dempeus entre els moderns edificis que l’envolten. La nau principal dóna al claustre, una obra del gòtic català caracteritzada per la senzillesa. A aquest petit paradís, amb un jardí central de tocs assilvestrats, s’hi pot accedir directament des del carrer. És una visita obligada si es vol fugir dels sorollosos carrers contigus.

El recinte de l’antic Hospital de la Santa Creu és un dels magnífics exemples que va deixar el gòtic civil català. L’antiga Casa de Convalescència de Sant Pau és un dels edificis singulars del recinte. I és des d’aquí, si es baixen les escales, des d’on s’arriba al claustre central de l’edifici, també d’arquitectura gòtica, la visió del qual és impressionant. 

Al cor del Raval més popular es troba un dels edificis d’arquitectura romànica més ben conservats de la ciutat: el vell monestir benedictí de Sant Pau del Camp. Des de la sala capitular, d’estil gòtic, s’entra al diminut claustre, únic a Europa pels seus arcs singulars. És un espai deliciós i exquisit on hi habita el silenci.

En plena façana marítima s’aixequen les Drassanes Reials de Barcelona, una construcció d’estil gòtic del segle XVI edificada com una rèplica de l’original, del segle XIV. Avui dia acullen el Museu Marítim de la ciutat. Des del vestíbul s’accedeix a l’immens pati central, vestigi del que va ser el gran pati de Pere el Gran. Al fons, hi ha una façana amb un gran portal de dovelles. La visita és un viatge a una altra època. 

Del vell Convent de Sant Agustí, del segle XIV, només se’n conserven el claustre gòtic i part de l’edifici. Després del setge del 1714, va ser enderrocat per construir-hi una caserna militar. Ara, restaurat, és un centre cívic molt actiu, i sota els arcs del claustre s’hi amaga el bar del Convent, amb una terrassa magnífica per fer-hi el got.

L’església de la Puríssima Concepció, al carrer d’Aragó, es va construir al segle XIII a la Via Laietana com un monestir de monges. Al segle XIX, però, la reforma de la ciutat va obligar a desmuntar l’església i el claustre, que van ser traslladats pedra a pedra i aixecats de nou en la seva ubicació actual. El claustre, del segle XIV, té dos pisos amb galeries i un jardí que convida al recolliment.

En un lloc privilegiat de la ciutat, el passeig de Gràcia, s’alça l’imponent Palau Robert, un edifici de principis del segle XX. Els seus jardins són un oasi que s’intueix des de l’avinguda Diagonal. Amb espais per seure a l’ombra, els jardins es van remodelar de manera original a principis d’aquest segle. S’hi pot accedir des de l’avinguda Diagonal o des del vestíbul del mateix palau.

Ningú no s'imagina que al mateix Portal de l’Àngel, un dels carrers més concorreguts de la ciutat, s’hi pot amagar un racó com aquest. El jardí de l’Àngel, d’accés públic, forma part de l’Hotel Catalonia Albinoni, un palauet del segle XIX. El pati té una terrassa decorada amb fusta, palmeres i plantes i on es poden menjar tapes. Hi ha, també, una pèrgola envidriada. El toc de color el donen les parets, decorades amb grans pintures murals.

Alberguen la coneguda i apreciada platja de l’Eixample i són els primers interiors d’illa de l’Eixample que es van recuperar per a ús públic, seguint la idea original de l’urbanista Ildefons Cerdà, creador del barri. S’hi conserva la torre de maons de finals del segle XIX, encara en funcionament per proveir d’aigua la piscina, oberta al públic durant els mesos d’estiu.

Els jardins de la Fundació Palo Alto, que ocupa un antic recinte fabril de finals del segle XIX, són espectaculars. Exuberants i frondosos, la vegetació és omnipresent. Cobreix, fins i tot, les façanes del recinte. A més, hi ha un hort i una cantina on es poden degustar menús. Els inquilins actuals, una vintena d’empreses dedicades a la creació artística, van convertir aquest complex industrial en un autèntic poblet. Com dirien els anglesos, un must. 

Al carrer de la Boqueria, en un edifici neoclàssic reconvertit en l’Hotel Petit Palace Opera Garden, s’amaga aquest excepcional jardí romàntic. Catalogat per l’Ajuntament, és d’accés públic. Per entrar-hi, cal creuar la recepció de l’hotel. Al visitant l'esperen una desena d’arbres orientals i diversos parterres geomètrics. També una terrassa on es pot prendre alguna cosa. 

A aquest petit passatge no s’hi arriba si no s’hi va. Queda amagat darrere del carrer de Rossend Nobas, a tocar del concorregut Mercat del Clot. Format per una filera de cases baixes i amb el terra sense enrajolar, s’ha mantingut intacte amb els anys, com una evidència del passat rural del barri. Els veïns el tracten amb cura. A l’estiu, el freqüenten en tertúlies a la fresca com les d’abans.

Aquest camí unia el poble d’Horta, passant per la Clota fins a l’església de Sant Genís dels Agudells, al peu de Collserola. Encara es conserven el tram que va de la Clota a l’avinguda del Cardenal Vidal i Barraquer i l’altre tram que segueix fins a l’avinguda de Martí Codolar, que manté tot el seu aire antic i rural.

Al cor de Sant Andreu, entre els carrers d’Agustí Milà i Gran de Sant Andreu, es pot fer un viatge al passat. El carrer de Grau, en forma de lletra L, segueix un model urbanístic propi dels nuclis antics d’alguns pobles del Maresme, i és dels pocs d’aquesta mena que queden a Barcelona. Un dels costats està flanquejat per una filera de cases unifamiliars, i l’altre, per horts i jardins. Una autèntica atracció.

Deu el seu nom a qui va ser propietari del passatge des del 1868, el professor de pintura Antoni Mulet i Orfila. Ell va ser qui va obrir aquest camí a la part baixa del barri del Putxet, on hi va fer construir una vintena de cases. Encara s’hi poden veure algunes torres modernistes a tocar d’altres de ben modernes. És, sens dubte, un dels passatges amb més tradició de la ciutat.

Obert cap a finals del segle XIX, aquest passatge acollia tallers de manufactures en l’aleshores barri industrial de Sant Pere. És una mena de túnel il·luminat que connecta, fent drecera, els carrers de Trafalgar i de Sant Pere Més Alt a través d’unes escales. Actualment, les persianes dels manufacturers estan abaixades i només hi queden dempeus dos bars. Malgrat el to decadent, val la pena creuar-lo i fer volar la imaginació.

Al barri de Torre Baró - Vallbona hi ha l’únic tram a l’aire lliure de l’antic Rec Comtal, una séquia construïda durant el segle X aprofitant el traçat d’un aqüeducte romà en desús. La conducció, de 12 quilòmetres, que naixia a Montcada i Reixac, abastia d’aigua la ciutat emmurallada i els horts del pla de Barcelona. Ara, aquest passeig pel passat medieval de la ciutat és una autèntica delícia.

Baixant del barri del Coll, just abans d’entrar al viaducte de Vallcarca, es troba la plaça de Mons. És petita i empedrada. Funciona com una rotonda des d’on surten els carrers que pugen cap al barri del Coll i els que baixen cap al Putxet i Vallcarca. Encara s’hi mantenen algunes torres modernistes i destaca especialment una torre d’arquitectura racionalista en forma de vaixell. Des del viaducte, les vistes de Barcelona, mar i muntanya, són excepcionals. 

Un barri dins un altre: això és la Satalia, un veïnat dins el Poble-sec. Els separa el passeig de l’Exposició. El barri, que enorgulleix els veïns, s’enfila muntanya amunt, amb carrers costeruts i plens d’escales. Les cases, del segle XIX, encara mantenen els horts i els patis del darrere, des d’on les vistes són privilegiades. Ben a prop hi ha el Mirador de la Satalia, un espai de 4.000 metres quadrats, amb bancs i taules i un quiosc-restaurant.

És un dels carrers més transitats pels turistes que visiten Barcelona, perquè condueix al Park Güell. Se l’anomena baixada, però en realitat fa tanta baixada com pujada: el pendent arriba al 35% i des de finals del segle passat té unes escales mecàniques, típiques del barri, que alleugen els veïns. Un cop a dalt, val la pena aturar-se a agafar aire i gaudir de les vistes de la ciutat. Són de vertigen.

Al peu del Castell de Montjuïc, al carrer dels Tarongers, s’hi amaga un espai que fa les delícies de criatures i grans. Són dos tobogans llarguíssims i amb força pendent, en plena natura. La baixada és vertiginosa: els porucs haurien de frenar abans d’arribar al final. Les vistes des d’allí, és clar, són espectaculars.

Impressiona. No en va, la font de la Budellera és la font més popular de totes les que es conserven al Parc Natural de Collserola. Envoltada per parets de pedra perfectes i una vegetació exuberant, l’espai és especialment bonic i acollidor. Aquí neix el torrent de la Budellera, que desemboca a la riera de Vallvidrera. Molt recomanable.

A través de la Mina Grott, un túnel d’un quilòmetre i mig de longitud, circulava l’aigua que abastia la vila de Sarrià des de mitjan segle XIX i fins ben entrat el XX. A principis del segle passat, s’hi va fer una atracció que va ser tot un èxit, coneguda com a Lake Valley, un tren elèctric per a passatgers que recorria el túnel il·luminat. Va tancar el 1916. L’espai és al camí del pantà de Vallvidrera, un indret bellíssim.